Redefinir l’autonomia professional, fomentar l’autorregulació i renovar el contracte social entre metges i Estat són els grans reptes de futur de la professió mèdica. Aquestes són les conclusions que es desprenen del col•loqui “La Medicina, vol seguir sent una professió? Una professió en transformació accelerada” celebrat ahir a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) i organitzat en col•laboració amb la Fundació Educació Mèdica. Moderaven la sessió els doctors Josep Carreras, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona i Acadèmic Numerari de la RAMC, i Arcadi Gual, catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Barcelona i membre de la Fundació Educació Mèdica.



“Actualment està molt generalitzada la percepció entre els metges de què la professió mèdica està sent maltractada”, va apuntar Albert Oriol, president de la Fundació Educació Mèdica i ex director de l’Institut d’Estudis de la Salut (IES). Però cal evitar externalitzar tota la responsabilitat de la situació. “Es tracta de saber si hi ha causes internes atribuïbles a les nostres pròpies mancances i deliberar sobre els tractaments per fer-li front”, va explicar.



La medicina sempre ha estat la “professió per excel•lència” i encara ho continua sent, va explicar Josep A. Rodriguez, catedràtic de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona. El que la diferencia d’altres professions és “el seu compromís social”, que es tradueix en el contracte social que s’estableix entre el metge i la societat, a través de l’Estat.



Actualment, hi ha tres canvis importants que es tradueixen reptes: la transformació de la pràctica mèdica, que ha passat de ser individual a col•lectiva; la transformació del concepte de salut, que ja no significa l’absència de malaltia, sinó que que s’associa al benestar físic i mental; i la transformació de la societat, amb l’emergència d’una gran classe mitjana cada vegada més formada i que ja no es limita a ser un receptor passiu. No obstant això, Rodríguez va insistir en què “els ciutadans són els grans aliats de la professió mèdica” i que la professió mèdica continua sent molt valorada per la societat, segons es desprèn de les enquestes.



Boi Ruiz, director general de la Unió Catalana d’Hospitals (UCH), va dir que el pas de l’exercici lliure i privat a un exercici col•lectiu dins de les organitzacions “ha fet que deixem d’exercir com a autoritat”. Però tot i que la professió s’ha col•lectivizat, va afegir Ruiz, encara té un exercici individual, doncs “l’organització demana una feina individual de qualitat”. L’autonomia es perfila, per tant, com un element rellevant de la professió. “El repte és com mantenir-la”, va apuntar.



Aquesta autonomia té actualment dues limitacions: la jerarquia del coneixement i l’accés als recursos. Ruiz va puntualitzar que “els plantejaments sindicals igualitaristes sempre resulten poc satisfactoris per als metges i no donen resposta a les veritables causes del problema”. És necessari tenir en compte el mèrit i l’aportació del professional a l’hora de definir el sistema retributiu. Ruiz va assegurar que els professionals mèdics “demanem treballar per viure, no viure per treballar” i això “és compatible amb el compromís social”.



Es fa “indispensable”, doncs, “un pacte renovat entre el metge i l’Estat”. De moment, la relació entre metge i Estat és purament contractual i “això és insuficient”. Resulta “essencial” un reconeixement mutu d’autoritat que inclogui la multidisciplinarietat, el reconeixement públic del mèrit, la formació continuada i la disposició del profesional a ser avaluat, va concloure.



El procés de regulació de la professió mèdica té dues vessants: la regulació externa i la interna (o autorregulació), va explicar Helios Pardell, secretari executiu del Consell Català de la Formació Mèdica Continuada (CCFMC) i director del Sistema Español de Acreditación de Formación Médica Continuada (SEAFORMEC). Els sistemes de regulació externa varien en funció de cada país. Quant a la regulació interna, la revalidació és un dels sistemes més aplicat actualment i es poden utilitzar diferentes eines: formació mèdica continuada, avaluació de la competència, opinió dels col•legues, opinió dels pacients...



La revalidació té dues vessants: la rellicència, que a Espanya equival a la recol•legiació; i la recertificació, que consisteix en mantenir permanentment actualitzat el títol d’especialista. Pardell va defensar que “no hi ha raons que desaconsellin introduir algún element de revalidació”. De fet, a les enquestes fetes entre els 300 metges assistents al I Congrés de la Professió Mèdica, els resultats no indicaven que els metges estiguessin en contra d’aquesta revalidació.



En aquest procés d’autorregulació hi juguen un paper rellevant els col•legis professionals i les societats científiques. És reponsabilitat dels col•legis garantir el manteniment de la competència dels col•legiats al llarg de la vida i vetllar per l’adequada regulació de la professió, va recordar. El paper de les Societats científiques té més a veure amb la recertificació, donat que no tenen cap competència relacionada amb al concessió de la titulació d’especialista. “El gran repte actual és que aquestes organitzacions professionals s’involucrin més activament del que han fet fins ara en la autorregulació”, va assegurar Pardell.



No obstant això, cal tenir en compte els problemes que planteja l’ordenació jurídica de les professions actualment, va apuntar Joaquim Tornos, catedràtic de Dret Administratiu i Dret Processal de la Universitat de Barcelona i Acadèmic Numerari de la RAMC. El primer és la reserva de competències professionals i el principi de llibertat, que s’ha vist agreujat per l’aparició de noves titulacions. Davant d’aquesta situació, els tribunals estan imposant el principi de “llibertat amb idoneïtat”, que s’oposa a les normes que tracten de reservar determinades activitats a unes professions concretes i demana acreditar que els estudis propis del professional habiliten per dur a terme una determinada activitat.



El segon problema és l’existència de col•legis professionals de col•legiació obligatòria, que s’ha qüestionat perquè es contraposa al principi de lliure associació. Darrerament s’està imposant la limitació de col•legiació obligatòria als supòsits en què es tracten les professions amb una forta incidència sobre les relacions socials, fet que justifica aquesta d’intervenció. Per últim, cal tenir en compte el principi de lliure prestació de serveis dintre de la Unió Europea. Per fer possible aquesta llibertat, els Estats membres han d’establir unes condicions homogènies que permetin accedir a l’exercici professional, d’aquí la necessitat d’homogeneïtzar els continguts dels diferents títols universitaris i de les condicions afegides per poder exercir una professió.