• Calen assistència mèdica i formació de professionals sanitaris

• La sensibilització ha de començar a les facultats de medicina



La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) va fer ahir una crida a la cooperació en el tercer món en una sessió sobre voluntarisme i ensenyament de medicina a països en vies de desenvolupament celebrada a l’Acadèmia. Ramon Trias, secretari de la RAMC i coordinador de l’acte, va concloure que la sensibilització és essencial i que és necessari parlar del tema des de les mateixes facultats de medicina.



Hi van participar Mariano Ubach i Servet, adjunt de cirurgia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, que va parlar de l’ensenyament de la medicina a la República del Txad, i Borja F. Corcóstegui, director de l’Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona (IMO), que es va centrar en la tasca de cooperació en oftalmología d’Ulls del Món. Tots dos ponents van coincidir en les necessitats d’assistència mèdica i de formació de professionals sanitaris que tenen aquests països.



L’ensenyament de la medicina a la República del Txad

Mariano Ubach, adjunt de cirurgia de l’Hospital de Sant Pau ha col·laborat amb diverses missions al Txad: va ser el supervisor quirúrgic de la missió de l’Hospital de Gaundi i ha participat en la fundació de la Facultat de Medicina a N’Djamena. L’any 2003 va rebre la menció a l’excel·lència professional del Col·legi de Metges de Barcelona, per la seva tasca a favor de països en vies de desenvolupament.



Ubach va anunciar que en dos dies s’inaugurarà un nou hospital de N’Djamena, la capital del Txad, finançat amb diners privats de tot Europa. “És un projecte ambiciós i humanitari, que només vol proporcionar l’atenció básica sanitària a què tothom té dret, en condicions d’igualtat”, va afirmar.



Ubach es va centrar en la formació mèdica universitària en el Txad i va explicar els estudiants tenen “una formació quasi nul·la” i que “els pocs privilegiats” que poden viatjar a estudiar a Europa “normalment ja no hi tornen”. En aquest país de 10 milions d’habitants n’hi ha censats 271 metges, segons dades de la World Health Organization de 2004. Això vol dir que hi ha un metge cada 7.000 km2, “que seria com dir que hi ha 4 metges i escaig per tot Catalunya”.



En una zona amb pobretat extrema, dèficit nutricional i manca de mitjans de subsistència, les endèmies són habituals, com també ho és la pluripatologia. Només un 30 % de la població té accés a la sanitat, per això es fa imprescindible, segons Ubach, potenciar la promoció i la prevenció de la salut, a través de vacunacions i de la millora de la qualitat de l’aigua i dels conreus.



El més important, sosté Ubach, és la millora de la qualitat assistencial a través de la formació continuada de personal sanitari i la creació de dispensaris perifèrics per tal de cobrir tota la zona, de forma que els malalts que arriben a l’hospital siguin els que realment ho necessiten. Quant a la formació, al Txad s’han creat cursos d’infermeria i estudis de medicina per formar ciutadans autòctons. I és que “un dels greus problemes a resoldre és la formació de col·lectiu mèdic nadiu”, ja que els pocs metges que hi ha “no tenen reemplaçament”, va apuntar.



“Cooperación en oftalmología a través de Ulls del Món”.

Borja F. Corcóstegui, director de l’Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona i titular de la càtedra Institut de Microcirurgia ocular de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de les dificultats i èxits que s’han obtingut en les comissions de treball d’Ulls del Món en països amb accés limitat als tractaments oculars.



Al món hi ha 37 milions de persones cegues i 124 milions de persones amb baixa visió, i 1,4 milions d’aquests pacients tenen menys de 15 anys, va exposar Corcóstegui. D’aquests, “el 75 % té possibilitats de curar-se”, però als països pobres l’oftalmologia no es considera una necessitat prioritària, es va lamentar.



La fundació Ulls del Món (UDM), formada per més de 1000 persones i presidida per Rafael Ribó, es va crear per millorar l’assistència oftalmològica en aquests països. Actualment tenen programes al Sàhara, a Moçambic, a Bolívia i a Gaza. Corcóstegui va explicar que es reben peticions d’ajuda de molts països, però que cal fer una selecció. Tenen prioritat, va afegir, els països necessitats sense teixit oftalmològic i s’ha d’obtenir l’aprovació de les autoritats del país d’origen.



Corcóstegui va explicar la seva experiència en la creació del dispensari de la província d’Inambane i el suport que s’ha donat a l’Hospital Central Maputo Universitario de Moçambic i l’Hospital Boliviano Holandès de Bolívia, el segon país més pobre d’Amèrica després d’Haití. En aquests últims s’ha donat assistència oftalmològica als pacients i formació especialitzada als metges.



Les patologies més comunes en aquestes zones són les catarates, el glaucoma, el tracoma i el pterigium, va explicar. La formació del personal sanitari en el destí és “essencial”, segons Corcóstegui, “perquè l’ajuda no quedi només en una acció puntual sinó que tingui continuïtat”.