XVIII curs sobre l’humanisme en medicina: sobre el patiment

La pràctica mèdica ha de respectar el principi d’autonomia del pacient, basat en la dignitat, segons es va concloure al “XVIII curs sobre l’humanisme en medicina”, celebrat ahir a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC), que es va centrar en “el patiment”. Durant la sessió, moderada per Antoni Caralps, acadèmic numerari de la RAMC, i Maria Casado, directora de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, es va parlar de cures pal•liatives, malalts crítics i del paper del metge davant de la mort. També es va fer referència al debat social que existeix entorn de l’eutanàsia.



Resultats actuals de les cures pal•liatives

Xavier Gómez Batista, cap del Servei de Cures Pal•liatives de l’Institut Català d’Oncologia, va explicar que les cures pal•liatives es basen en la concepció humanista de la medicina i que són un indicador del desenvolupament humanista d’un país, ja que hi ha una correlació directa entre l’índex de desenvolupament humà i el desenvolupament de les cures pal•liatives. També “són un indicador de respecte per la dignitat”, va assegurar, i “no poder accedir-hi és èticament inadmissible”.



Gómez Batista va comentar que en el Servei de Cures Pal•liatives de l’Institut Català d’Oncologia “es treballa des de l’ètica clínica, amb una aproximació interdisciplinar i amb un total compromís amb el malalt”. I va puntualitzar que “no només atenem malalts, atenem famílies amb un malalt terminal”. Entre els anys 1990 i 2005, el seu servei ha atès més de 150.000 malalts i de 450.000 familiars.



Finalment, va apuntar que diversos estudis demostren que els professionals de cures pal•liatives “es cremen menys que els d’altres especialitats”. I va admetre que “existeix un dèficit de formació en els professionals mèdics, en part provocat perquè no hem aconseguit introduir les cures pal•liatives en el currículum de pregrau de Medicina a Catalunya, com ja s’ha aconseguit en els estudis d’Infermeria”.



Limitacions del tractament del malalt crític a les cures intensives

Lluís Cabré, cap del Servei d’Unitat de Cures Intensives de l’Hospital de Barcelona, va explicar la seva experiència amb malalts aguts i crònics. Va apuntar que la base de la medicina actual es troba en la “prevenció de la malaltia, la promoció i manteniment de la salut; l’alleujament del dolor i el patiment causats per la malaltia; el guariment dels malalts, la cura dels que no poden ser guarits i el procurar una mort plàcida”, citant el Hasting Center de Nova York.



Va definir el suport vital com “tota intervenció mèdica, tècnica, procediment o medicació que s’administra a un pacient per tal de retardar el moment de la mort, estigui o no aquest tractament adreçat a la malaltia de base o el procés biològic causal”. I va explicar que la limitació del tractament de suport vital es fonamenta “en el principi d’autonomia del pacient i en la futilitat terapèutica”, i es pot manifestar de tres formes: denegar l’ingrés, no posar tractament o retirar el tractament.



Davant d’això, Cabré va destacar algunes de les recomanacions de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades Coronarias (SEMICYUC): la importància del consens de l’equip assistencial; l’acord amb la família, tot i que finalment es tracta d’una decisió mèdica, i la utilitat de fer un document de voluntats anticipades, especialment en els malalts crònics.



El metge i el morir

Lydia Buisán, cap del Servei d’Anestèsia, Reanimació i Teràpia del Dolor de l’Hospital General de l’Hospitalet de Llobregat, es va centrar en les consideracions ètiques de la mort en medicina. Per començar, va explicar com “s’ha passat d’una relació assistencial basada en el deure de procurar beneficis al pacient a una relació fonamentada en el deure ètic de respectar l’autonomia de les persones”.



Es considera una persona autònoma “aquella que té capacitat per obrar, valorar i enjudiciar raonablement l’abast i significat de les seves actuacions, responsabilitzant-se de les seves conseqüències”, va apuntar Buisán, que va assegurar que “l’autonomia no es perd quan la persona emmalalteix” i que “no té sentit la distinció entre pacient amb criteris de terminalitat o no, pel que fa al dret de rebutjar tractaments de suport vital o que aquests li siguin retirats”.



Finalment, Buisán va fer una crida a “la societat i els seus legisladors, que han de plantejar-se aquest tipus de situacions i trobar el marc procedimental més adequat i raonable que garanteixi la voluntarietat i eviti l’abús”. I va afegir que “tradicionalment ha existit la prohibició de tota participació mèdica en el morir, però s’estan produint canvis”. Aquests canvis, va dir, van “en la direcció del dret d’un malalt en ús de la seva autonomia a rebutjar tractaments o actuacions de suport vital”.



Maria Casado, directora de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, va assegurar que “avui dia no existeix cap dubte de què les unitats de cures pal•liatives són positives” i va destacar que actualment la tecnologia aplicada a la salut “ha avançat molt” però que “encara no hem après a deixar de fer coses”. “La mort s’ha convertit en un tabú”, va concloure.