La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) va inaugurar ahir l’Any del 250 aniversari del Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona (1760-2010) amb una sessió dedicada a les aportacions del Col•legi a l’exercici de la cirurgia catalana del segle XVIII. L’acte es va organitzar en col•laboració amb la Societat Catalana de Cirurgia, la Societat Catalana d’Història de la Medicina, la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears.

La fundació, l’any 1760, del Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona, ubicat a l’edifici que avui és seu de l’Acadèmia de Medicina, “és un dels fets més importants en la història de la sanitat catalana”, va assegurar Jacint Corbella, president de la RAMC, en la inauguració de la sessió. I ho és per dues raons: perquè suposa un “tomb decisiu” per aconseguir una millora en la qualitat de l’assistència als malalts i perquè “està en la base de la igualació definitiva entre metges i cirurgians”, junt amb la fundació dels Col•legis de Cadis (1748) i de Madrid (1787).

La sessió va comptar amb la participació de Jacint Corbella, president de la RAMC; Carles Hervàs, president de la Societat Catalana d’Història de la Medicina; Alfons Zarzoso, conservador del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya; Núria Pérez, autora d’una tesi doctoral sobre el Col•legi de Cirurgia de Barcelona, i Joan Sala, president de la Societat Catalana de Cirurgia.

A continuació s’inclou un breu resum de les intervencions de cada ponent.

• El significat del Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona en l’evolució de la sanitat a Catalunya. Jacint Corbella, president de la RAMC.
En la creació dels Col•legis hi hagué una persona clau, Pere Virgili (1699-1776), que va veure que els cirurgians necessitaven una formació més sòlida. Així va aconseguir la fundació d’un primer Col•legi a Cadis l’any 1748, i després el de Barcelona el 1760. Amb els Col•legis de Cirurgia es va millorar la formació dels cirurgians, que va passar a ser “molt més reglada i sòlida”, va explicar Corbella, i a tenir un nivell proper a la dels metges. Al cap dels anys, això va portar a la unificació de la professió, que no va ser definitiva a Espanya fins el pla d’estudis de 1843, inspirat per Pere Mata.

En un principi, va recordar Corbella, l’Acadèmia i el Col•legi, els organismes que representaven els metges i els cirurgians, “estaven realment enfrontats, però amb el temps aquests problemes es van ressoldre”. Amb aquest mateix esperit de col•laboració, hem fet “una crida a la celebració de l’efemèride, amb la col•laboració de nombroses entitats”, va dir.

• La producció bibliogràfica dels professors del Reial Col•legi de Cirurgia. Carles Hervàs, president de la Societat Catalana d’Història de la Medicina.
El Col•legi va promoure que els docents deixessin obra escrita, llibres de text que recollissin les lliçons que impartien als seus alumnes, va explicar Hervàs. La producció de més qualitat correspon a l’àmbit de la cirurgia, on destaquen tres obres. “Principios de cirugía”, de Francesc Puig, un dels autors més prolífics; “Curso teórico práctico de operaciones de cirugía”, de Diego Velasco, professor del Col•legi de Cirurgia de Barcelona, i Francisco de Villaverde, del Col•legi de Cadis. Aquest text és el resultat d’un viatge que els autors van fer a París i es considera el millor tractat d’operacions espanyol del segle XVIII, va puntualitzar Hervàs, i es va fer servir com a llibre de text a tots els col•legis de cirurgia espanyols de l’època.

I, per últim, “Tratado elemental de aspectos externos y operaciones”, mostra l’entusiasme del seu autor, Antoni de San Germán, per prestigiar la tasca dels cirurgians. Hervàs va tancar la seva intervenció destacant l’aportació més important del Col•legi a la bibliografia mèdica mundial, el llibre “Nuevo método de operar en la hernia crural", d’Antoni Gimbernat.

• La cirurgia catalana al segle XVIII, abans de la creació del Reial Col•legi de Cirurgia. Alfons Zarzoso, conservador del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya.
Pels volts de 1700, Barcelona gaudia d’una tradició mèdica propia, va dir Alfons Zarzoso. El prestigi adquirit per l’escola mèdica de Barcelona es va traduir en una presència creixent dels metges en l’esfera social i política de Catalunya. Aquesta tradició mèdica es va veure escapçada per l’esclat de la guerra de Successió, quan les autoritats borbòniques van decidir suprimir les institucions de govern i d’ensenyament de Barcelona. L’única facultat de medicina de Catalunya es va traslladar a Cervera.

La creació del Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona l’any 1760 introduí canvis significatius, i el sistema de conductes va esdevenir el principal mecanismes de contractació emprat pels municipis per tal d’assegurar la presència de sanadors amb formació reglada i poder garantir d’aquesta manera l’assistència mèdica a la població, va aclarir Zarzoso. La particular conjuntura favorable de creixement econòmic i demogràfic experimentat a bona part de la Catalunya del segle XVIII es traduí en un increment de la demanda de serveis mèdics, fonamentat en l’augment de la capacitat adquisitiva dels municipis i de la població, i, per tant, en un procés de medicalització definitiva de la societat.

• Les Juntes literàries del Col•legi de Cirurgia. Núria Pérez, doctora en biologia; la seva tesi doctoral tracta sobre “Anatomia, química i física experimental al Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona (1760-1808)”.
El programa acadèmic dels col•legis de cirurgia va ser diferent de la formació tradicional de caire gremial establerta per als cirurgians i barbers, va explicar Núria Pérez. Les regulacions del col•legis de cirurgia van instaurar una nova forma de transmissió del coneixement alhora que un nou mètode pedagògic: la celebració de “juntes literàries”, unes sessions periòdiques en què els catedràtics del col•legi presentaven dissertacions davant del claustre de professors i els alumnes. Aquestes juntes, va explicar, tenien un doble objectiu: divulgació del coneixement, donat que arribaven a audiències més generals, i fòrum de legitimació professional, d’actualització i d’intercanvi de sabers davant d’experts en cirurgia i medicina.

Els temes que es tractaven eren diversos: la química i la física experimental, la introducció de la vacuna a Espanya, la composició i tipus de tumors coneguts..., segons es desprèn dels manuscrits corresponents a les dissertacions del Col•legi de Barcelona que s’han preservat fins a l’actualitat, i que Pérez ha estudiat.

• Cloenda de la sessió. Joan Sala, president de la Societat Catalana de Cirurgia
Joan Sala va explicar que el Reial Col•legi de Cirurgia es va mantenir fins l’any 1843, quan es convertir en la Facultat de Ciències Mèdiques, que finalment el 1908 es va traslladar al nou edifici de l’Hospital Clínic.

Sala va cloure la sessió preguntant-se si avui dia és possible un Reial Col•legi de Cirurgia de Catalunya. Seria possible, va dir, “amb la unió de totes les societats científiques quirúrgiques, en el si de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i sota l’empara de la RAMC”.

Suport institucional
Amb aquesta sessió s’inaugura la celebració de l’Any del 250è aniversari de la creació del Reial Col•legi de Cirurgia de Barcelona, que també compta amb el suport de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia; la Societat Catalana d’Oftalmologia; la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica; la Societat Catalana d'Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor; la Societat Catalana d’Història de la Medicina; la Societat Catalana d’Anatomia Patològica i la Societat Catalana de Cirurgia Cardíaca. El proper acte tindrà lloc a la primavera a Tarragona i el tercer està previst per a la propera tardor.