Meritxell Ibernon, membre del Servei de Nefrologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, i Rosa Maria Martí Laborda, catedràtica de Dermatologia de la Universitat de Lleida, van ingressar ahir a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) com a acadèmiques corresponents.

En primer lloc, es va rebre a Meritxell Ibernon, la guanyadora d’enguany del Premi al millor article sobre trasplantament publicat l’any anterior, concedit conjuntament per la RAMC i la Societat Catalana de Trasplantament (SCT), i que comporta el nomenament de membre corresponent de l’Acadèmia. La nova acadèmica va ser presentada per Daniel Serón, president de la SCT.

La doctora Ibernon va presentar el treball guardonat: “Low Serum Mannose-Binding Lectin as a Risk Factor for New Onset Diabetes Mellitus After Renal Transplantation”, que va aparèixer publicat a Transplantation (27 de juliol de 2009 - Volume 88 - Issue 2 - pp 272-278), i del qual és la primera signant.

Ibernon, que treballa al Servei de Nefrologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, va explicar que la diabetis mellitus (NODAT) i les infeccions són dos complicacions freqüents després del trasplantament renal, i que qualsevol alteració en el funcionament de la immunitat innata s’associa a una major susceptibilitat per al desenvolupant d’infeccions i de diabetis mellitus.

El MBL (mannose binding lectin) és una proteïna que activa el complement per la via de les lectines i participa en la immunitat innata. En la població general, va dir, s’ha descrit una associació entre nivells baixos de MBL i un risc més gran de partir infeccions, així com un increment de marcadors d’inflamació crònica i de resistència a la insulina. L’article premiat analitza la relació entre MBL, les alteracions de l’homeostasi de la glucosa i les infecciones en el trasplantament renal.

A partir d’un estudi amb 125 pacients fet entre 2005 i 2006, es conclou que els nivells de MBL abans del trasplantament es mantenen estables un cop fet el trasplantament, i que nivells baixos de MBL estan associats a un risc més gran de patir diabetes i infeccions postrasplantament, com pielonefritis, neumonia i sepsis. Finalment, va explicar, l’estabilitat dels nivells de MBL indica que aquesta proteïna no es comporta com un RFA en el postrasplantament.

A continuació, va llegir el seu discurs d’ingrés Rosa Maria Martí Laborda, catedràtica de Dermatologia de la Universitat de Lleida i responsable de l’àrea de melanoma del grup d’investigació sobre el càncer de l'Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRB Lleida), va ser rebuda per l’acadèmic numerari Josep M. Mascaró.

Dermatòloga a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida i coordinadora del Registro Nacional del Melanoma Cutáneo de l’Academia Española de Dermatología y Venereología a Catalunya i Balears, la nova acadèmica va voler retre amb el seu discurs un homenatge a Jean Louis Alibert i “a tots els metges i científics que han contribuït al coneixement que tenim actualment dels limfomes cutanis de cèl•lules T”.

Martí va repassar l’origen de l’estudi de les dues formes més conegudes de limfoma cutani, la micosi fungoide i la síndrome de Sézary. La micosi fungoide, inicialment anomenada pian fungoide, va ser descrita per Alibert al 1806, va explicar. Ja al segle XX, el 1938, Sézary i Bouvrain van descriure el limfoma cutani que actualment és conegut amb l’epònim de síndrome de Sézary.

En els darrers anys, va explicar, s’ha acabat de completar una classificació “prou acurada” dels limfomes cutanis, on es distingeixen els limfomes cutanis de Cèl•lules B, menys nombrosos, i els limfomes cutanis de Cèl•lules T. En aquest darrer grup es troben la micosi fungoide i la síndrome de Sézary i altres tipus de limfomes cutanis de cèl•lules T, com ara els limfomes CD30+ i d’altres menys freqüents.

A la darrera classificació de l’OMS de les neoplàsies hematològiques, que data de 2008, es conserven encara els noms de micosi fungoide i síndrome de Sézary, amb uns criteris de diagnòstic més sofisticats però amb unes característiques clinicopatològiques superposables a les que es varen descriure inicialment, va explicar Martí Laborda. “Aquest és el millor homenatge que es pot fer a tots aquests investigadors que hem citat, que tenien eines molt més rudimentàries que les d’avui dia”, va dir, mancances que van saber suplir amb intel·ligència, sentit comú i capacitat d’observació.