També demanen més guarderies a les grans institucions i suggereixen baixes de maternitat més llargues


La lactància materna, més guarderies a les grans institucions i baixes de maternitat més llargues podrien ajudar a reduir els problemes de carència afectiva en els infants, segons es va concloure a la taula rodona sobre els “Problemes actuals de la carència afectiva” que es va celebrar ahir a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC).



La sessió, coordinada per Manuel Cruz, pediatra i acadèmic numerari, va analitzar els factors etiològics responsables de la carència afectiva, la simptomatologia clínica, les repercussions endocrinològiques i els aspectes psicològics d’aquesta problemàtica que “no només és real sinó important i amb tendència a incrementar la seva incidència en el món modern” , va explicar Cruz.



La carència afectiva és l’absència continuada d’afecte, sovint per part de la mare, però també per part del pare i d’altres persones. Tot i que la sessió es va centrar en la incidència d’aquests problemes en els nens, els ponents van insistir en què pot donar-se també en persones adultes. “La carència afectiva pot aparèixer en qualsevol moment edat, medi social o cultural, actua amb subtilesa però té una acció destructora”, va assegurar Cruz.



Els factors etiològics responsables de la carència afectiva poden ser diversos:

- Pèrdua de la mare, per mort o allunyament

- Privació parcial d’afecte, degut al temps que dediquen els pares a la feina, fora de casa. Una problemàtica que va en augment, segons els ponents.

- Depressió anaclítica, quan el nen perd a la seva mare o cuidador principal després dels sis mesos.

- Distorsió ambiental: situacions que condueixen a la potencial carència afectiva i que poden ser molt diverses, com divorcis, violència, alcoholisme...

- Carència afectiva intrauterina, si la mare viu la gestació amb rebuig.

- Afectivitat inadequada, quan es confon estimar amb malcriar el nen.

- Soledat infantil, més freqüent quant més gran és la ciutat.

- Nens vulnerables: és un factor endogen. Hi ha nens que tenen una necessitat més gran d’afecte, que pot ser deguda a un part prematur, a falta de lactància materna...



Joaquim Callabed, director del Club de Pediatria Social, va parlar de la simptomatologia clínica i va destacar un altre factor: la separació “daurada” de Lemay, que es produeix quan els pares marxen a treballar a un altre país i el nen queda a cura d’un cuidador. “El període crític de separació és entre els 8 i 18 mesos”, va dir. I va alertar que “aquest moment daurat és bastant negre per als petits que el pateixen”.



La comunitat científica va trigar “molt de temps” en donar rellevància a la carència afectiva, va dir Callabed, i van coincidir tots els ponents. No hi ha dubte, va afegir, que aquest problema és una realitat que té una etiologia i unes manifestacions clíniques. “La mirada del pediatra als aspectes psicològics de l’entorn social del nen pot ser molt important per detectar aquestes i moltes altres carències de l’àmbit psicosocial”, va recomanar. “Necessitem una nova cultura” en aquest àmbit, va alertar, “que estigui basada en els canvis de la realitat”.



María Lourdes Ibáñez-Toda, del Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, va parlar de les repercussions endocrinològiques de la carència afectiva a través de dos casos reals, un d’hipocreixement psicosocial i un altre de pubertat precoç. Sobre aquest últim, va comentar que és una patologia “en auge” en nenes adoptades. Va explicar que depèn molt del lloc d’origen, ja que en alguns països no existeixen registres legals i es desconeix l’edat real del nen, i també hi influeixen les condicions prenatals (si la mare ha patit malnutrició, per exemple) i les condicions postnatals, com un ritme de recuperació de talla i pes exagerat just després de l’adopció. L’edat crítica, va dir, són els 5 i 6 anys.



Finalment, Edelmira Domènech, psiquiatra infantil i acadèmica numerària, va exposar els aspectes psicològics de la carència afectiva. Es va referir als grans canvis familiars i socials que s’estan produint a la nostra societat i que afecten “sobretot els més fràgils”, com són els nens. El que no canvia, va afegir, són les necessitats bàsiques del nen: necessita sentir-se estimat, acceptat tal i com és, escoltat, valorat, tractat d’acord amb la seva edat i respectat la seva autonomia. Sense això, va assegurar, “el nen tindrà un retard en tots els aspectes que van lligats a aquest factor emocional i afectiu, que és l’eix principal del desenvolupament de l’infant”, com pot ser un retard cognitiu, en el llenguatge, dificultat per establir vincles amb altres persones...



Domènech va fer un toc d’atenció a la comunitat científica i va criticar que les carències afectives no estiguin catalogades com un trastorn. D’altra banda, va reflexionar sobre l’actual per l’augment de trastorns d’ansietat i de violència en nens i adolescents, i es va preguntar si una de les causes no podria ser “aquesta falta d’amor que es dóna cada vegada més a les grans ciutats”.